Entrevista a Cristina Farré"[En la Transició] Cada corrent de l'esquerra radical es creia amb la possessió de la veritat, érem massa dogmàtics"

Ho vam donar tot (Manifest Llibres). Amb aquesta asseveració, que dona nom al seu relat de memòries, Cristina Farré glossa el paper que van tenir els militants que, com ella, van deixar-se la pell contra el règim de Franco i en solidaritat amb els sectors populars i els pobles que lluitaven per la seva emancipació a cavall dels anys 50 i 60 del segle passat. 

Situacions que aquesta dona va viure en primera persona d'ençà que, en plena joventut, va entrar al Partit Comunista d'Espanya Internacional (PCEi). Una militància de resultes de la qual va patir presó, tortures i un llarg període de clandestinitat i exili al costat dels seus dos fills. De tot plegat, Farré (Barcelona, 1948) en dona fe en un assaig en què reviu la seva capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies i mantenir intacte el seu compromís amb el feminisme, l'educació humanista i els ideals revolucionaris.

Què t'empeny a escriure les teves memòries?

Mai m'ho havia plantejat, però en el marc d'un grup de memòria històrica, em van fer veure que pertanyia a una generació de la qual s'ha silenciat la lluita. És llavors, empesa per aquesta voluntat col·lectiva, que començo a fer-ho, també amb l'objectiu d'aclarir aspectes que s'han tergiversat.

A què et refereixes exactament?

Pertanyo a una generació de la qual s'ha silenciat la lluita

Des del Partit del Treball d'Espanya (PTE) fundat el 1975 com a successor del Partit Comunista d'Espanya Internacional (PCEi), on vaig militar, s'han manipulat determinats fets. Igual que, respecte a la revolució d'Algèria, no s'ha dit tota la veritat, la qual cosa em serveix per repassar aquell període i també el compromís que hi havia a casa en la lluita antifranquista. El meu pare va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers, després es va exiliar i, en tornar a Espanya, va ser condemnat a mort, de la qual es va lliurar per una carambola.

Què més has pretès reivindicar?

Parlo que el PCE(i) vam ser l'única organització que veritablement vam defensar els drets del poble sahrauí i el Front Polisario. A més d'aclarir que, tot i tenir dues criatures, vaig convertir la posició de mare i la política en una sola cosa. A vegades, mig de broma, comento que la meva filla va aprendre abans a cantar La Internacional que no pas el Joan petit com balla.

El PCE(i) vam ser l'única organització que veritablement vam defensar els drets del poble sahrauí

Al PCE(i) t'hi apropes per la influència que vas rebre del Maig del 68 i dels processos d'emancipació que aleshores es produïen al Magrib, l'Amèrica del Sud o el Vietnam?

M'hi connecta del tot, perquè era el principal partit que combinava el compromís amb els moviments d'autodeterminació, la justícia social i la lluita antifranquista. De fet, participo en la defenestració del bust de Franco a la Universitat de Barcelona el gener de 1969, la qual cosa em porta a la clandestinitat.

En aquesta etapa també apareixen els autònoms del MIL, i dins de l'esquerra independentista, el PSAN. Però decideixes mantenir-te en el PCE(i).

Sí, ja que la seva perspectiva internacionalista era cabdal, com ho demostra la repressió que vam patir per defensar el Sàhara. Un fet que, sumat a l'assassinat dels nostres companys Gustau Muñoz a la Diada de 1978, i de Jordi Martínez de Foix en esclatar-li un artefacte l'any següent, fa que m'hi sentís molt identificada.

A què atribueixes que, malgrat la repressió, en l'època del tardofranquisme i la Transició l'esquerra radical estigués tan fragmentada?

Cada corrent es creia amb la possessió de la veritat, fossin els marxistes-leninistes, els trotskistes o els qui ens emmirallàvem amb la revolució xinesa. Nosaltres vam establir alguns acords amb Moviment de Defensa de la Terra (MDT), però el fet que duguéssim la E d'Espanya a les nostres sigles, va fer que les seves bases hi mostressin reticències. En general, tots érem massa dogmàtics i no teníem massa interès a llimar les diferències.

Tots érem massa dogmàtics i no teníem massa interès a llimar les diferències

Vas romandre un any a la clandestinitat, deu a la presó i 14 exiliada a diversos països d'Amèrica Llatina, a part del Sàhara i Algèria, on vas exercir com a periodista pel diari basc 'Egin'. Què en destaques d'aquesta etapa?

Cada lloc era un front de lluita. A Algèria, per exemple, em vaig trobar sola amb els meus fills enmig d'una guerra civil, de manera que la maternitat, tot i gaudir-la molt, la vaig viure amb el temor que no els passés alguna cosa. Per això em vaig preocupar que fossin el màxim d'autònoms i que, el temps amb ells, fos de qualitat.

Que t'hagis dedicat a l'educació emocional té a veure amb aquesta vivència?

Absolutament, ha sigut la sortida lògica a les penúries que he hagut d'afrontar i el fet de nodrir-me de la resiliència i l'hospitalitat en una època en què, en els països on estava exiliada, el consumisme i l'egoisme encara no feien estralls. M'ha donat prou bagatge per educar des d'aquesta mirada.

No vas plantejar-te mai romandre a l'exili per sempre?

En cap moment. Per a mi, era una obsessió tornar a Catalunya, i tothom et dirà el mateix: els catalans sempre volem tornar a casa. Tan clar ho tenia que algunes caixes sempre estaven per obrir, i malgrat l'arrelament amb les comunitats que ens acollien, amb els camarades catalans parlàvem contínuament per saber com estàvem.

En cap moment em vaig plantejar quedar-me a l'exili, els catalans sempre volem tornar

No va ser fins al 1995 que tornes Catalunya. Com va anar?

Feia dos anys que estàvem a Colòmbia, durant els quals el PCE(i) va decidir dissoldre's, i tan bon punt van prescriure els delictes que m'imputaven, li vaig dir al meu marit de casar-nos i tornar. Mentrestant, els meus fills van haver de completar els estudis a Cuba, gràcies al qual han extret un gran humanisme. Ho veig sovint amb la meva filla, que com a doctora, ofereix als pacients aquella atenció pròpia dels metges de família. I el mateix amb el meu fill, que després de formar-se en Enginyeria mediambiental, ara treballa en arquitectura apostant per l'ús de material renovable i ajudant als sectors més desvalguts. Estic molt orgullosa d'ells, no puc demanar més.

Dissolt el PCE(i), ja no vas reprendre la militància política. Per quina raó?

Políticament, no trobava el meu espai i, entre els meus antics companys, era esfereïdor veure com molts s'havien buscat algun càrrec i empassat la Transició com la cosa més extraordinària que havíem assolit. Aquesta falta d'encaix amb la realitat política va fer que m'impliqués en un grup d'anàlisi sobre el panorama internacional i, després de la mort del meu company, que em formés en Psicologia i entrés a l'Associació Elna. Una entitat on em vaig aportar el meu bagatge acumulat en el terreny de l'educació emocional.

Què penses quan veus que, en l'àmbit educatiu, les reformes tendeixen a prioritzar les necessitats del mercat en detriment del pensament crític?

A força de picar pedra, estem assolint que l'educació emocional sigui bàsica en el sistema docent

És preocupant, però a força de picar pedra, estem assolint que l'educació emocional sigui bàsica en el sistema docent. Si més no, en els centres públics que tenen infants en risc d'exclusió social. I aquesta tasca, sumada a la força de l'actual moviment feminista, em dona esperances amb vista a transformar la realitat.

En quins altres terrenys caldria incidir?

Sobretot en la memòria històrica, on amb el suport d'historiadors, hem de buscar fórmules àgils i accessibles perquè es conegui i es dignifiqui la nostra lluita. És urgent fer-ho, perquè el temps passa i molta gent encara no ha donat el seu testimoni.