Ferran Palau, música sanadora

Somio que estem sols al mig de l'univers

I volen orenetes a càmera lenta

I qualsevol preocupació desapareix

Recuperant la música captiva, més enllà de l’espai visible, creant ombres de realitat aparent, com en la caverna de Plató, explorant l’absolut. Buscant allò què és real però que viu en un univers sensible, sovint imperceptible, amagat, on la llum dona vida a la música, on els sons delicats i refulgents omplen el món interior. Ferran Palau canta amb el cor i ho fa sempre entre el xiuxiueig i el somni, allà on volen ocells imaginaris a la recerca d’un cau dolç, protegit i despreocupat.

Ahir, en un Palau de la Música de Barcelona ple, el músic de Collbató volia celebrar d’una manera especial els deu anys de la publicació del seu primer disc, L’aigua del Rierol. El Ferran s’ha convertit en una estrella del panorama pop català, i ho ha fet malgrat ell, segurament, ell que no vol focus ni notorietat, tímid, humil, poc donat a l’excés. D’aparença fràgil, reservada, és un personatge entranyable, i canta amb aquesta veu subtil per dir-nos coses a cau d’orella, amb paraules que t’arriben, mots essencials que t’amansen, o com diu ell, música que et porta a relaxar-te com en un balneari per desconnectar i fer un reset.

El concert d’ahir era això, transmetre en poesia un estat d’ànim reposat amb un missatge d’amor i tot a càmera lenta, parsimoniosament. La delicadesa al servei d’unes composicions íntimes, orgàniques, que t’interpel·len i et diuen dolçament que res no està perdut, que malgrat el desamor la vida sobreviu a l’abisme, a la melancolia, i que l’encanteri sempre és possible.

Serà un abisme on he caigut

O el paradís que em dónes tu

No hi ha fortuna més cruel

Ni res tan dolç

"Jo crec que l’art té l’obligació de plantejar enigmes i preguntes, no pas de respondre res"

Ferran Palau no va estudiar solfeig, i no li cal quan crees des de l’ànima. Encara que no ho sembli s’inspira molt de la música mainstream, d’artistes com Tyler, the Creator o Frank Ocean. Quan compon intenta respondre a les seves inquietuds, a les seves pors personals, al buit i a la incertesa de la vida mateixa: "Jo crec que l’art té l’obligació de plantejar enigmes i preguntes, no pas de respondre res, ni de donar respostes. És una qüestió totalment emocional. Jo escric des de l’emoció, i les emocions són indesxifrables". De fet la fragilitat i les urgències creatives li venen també d’una malaltia degenerativa incurable que, en uns 20 anys, més tard o més d’hora, el deixarà sord. Una paradoxa insuportable d’un artista que no deixa mai d’escoltar amb tots els sentits els batecs atmosfèrics de la vida i que absorbeix amb delit la bellesa que emana del món que l’envolta.

El concert repassa gairebé tots els temes del seu últim treball, Parc, un disc menys arriscat, més melòdic, minimalista, que prioritza la pausa, el silenci i la delicadesa. La banda recolza la veu del Ferran, amb Joan Pons a la bateria (líder d’El Petit de cal Eril), Jordi Bosch al baix i la subtilesa harmònica de Jordi Matas a la guitarra elèctrica i teclats.

Però la màgia de les composicions del Ferran es multipliquen quan l’acompanya un cor vocal que com a muses produeix l’encanteri de la música, subtilesa i emoció, els instants més introspectius i evocadors del recital.

Ferran Palau és convincent, no enganya a ningú i aquesta és la seva força. Sap el que vol dir i com ho vol fer. És lliure, alternatiu en el sentit que no vol sentir-se limitat. Publica els seus discos en una discogràfica petita, Hidden Tracks Records, un segell coliderat per la seva dona Louise Samson. I el públic sap el que vol veure, no vol soroll, no vol filigranes musicals, només vol escoltar aquest artista original que creu en el que fa, sincer i delicat.

Art minimalista, música onírica i líquida que remou el món sensible, resolent misteris emocionals. Paraules sedants que et teletransporten amb lirisme a les portes d’un paisatge acollidor, per anar més lluny, tocant el més enllà, amb amor, sense secrets, sanant les ànimes perdudes en l’univers, que volen sentir-se bé, estimades.

Funciono com funcionen els medicaments

Només em necessites una mica més

I demà quan et llevis tot estarà bé

Tot estarà bé