Vuit dones de l'escena catalana que cal tenir en compte

Som el 51% de la població, però els espectacles escrits per dones de la cartellera barcelonina amb prou feines arriben al 20%. Som el 51% de la població, però els espectacles dirigits per dones amb prou feines passen del 15%. Som el 51% de la població però els teatres i festivals capitanejats per una dona es poden comptar amb els dits d'una mà. Per això hem decidit visibilitzar i reivindicar la feina de vuit dones de l'escena catalana. Vuit dones de les quals hauríem de sentir a parlar. Ara i sempre.

Carlota Subirós: Ras i curt: És una de les directores més importants del teatre català. Precisa, acurada, sensible i extraordinàriament intel·ligent. Subirós va ser una de les fundadores de la Perla 29 i artista resident del Teatre Lliure d'Àlex Rigola. En els darrers anys li hem vist, per exemple, Les tres germanes de Txèkhov, La rosa tatuada de Tennessee Williams o Maria Rosa. Ara torna a endinsar-se en el món d'Àngel Guimerà a Sol Solet, una de les obres més tèrboles i desconegudes del dramaturg on, per cert, podrem veure el naixement d'un dels personatges femenins més fascinants del teatre català. Del 9 de març al 8 d'abril, al Teatre Nacional.

Júlia Truyol: És un d'aquells noms que no podem oblidar. I s'ho ha guanyat a pols. Actriu, cofundadora de La Calòrica (una companyia que tampoc podem oblidar) i, actualment, integrant de La Kompanyia del Lliure. Ha participat a espectacles tan diversos com Traduccions, dirigida per Ferran Utzet a la Biblioteca de Catalunya, La nau dels bojos o Bluf, aquestes dues, escrites i dirigides per Joan Yago i Israel Solà, respectivament. Ara és una de les protagonistes d'El temps que estiguem junts, una meravella escrita i dirigida per Pablo Messiez al Teatre Lliure. I, de la mateixa manera, que és impossible treure's del cap l'espectacle també ho és oblidar el paperàs de Truyol. Et deixa sense respiració.

Carme Portaceli: No hi podia faltar. No hi podia faltar perquè és una de les millors directores d'escena que té aquest país. No hi podia faltar perquè, com a directora del Teatro Español de Madrid, ha demostrat que es pot fer una (bona) programació paritària. No hi podia faltar perquè, tot i l'enorme experiència acumulada, mai es repeteix. Jane Eyre, Frankenstein, Las Troyanas. Cada muntatge és diferent. I no hi podia faltar, tampoc, perquè ens ha regalat autèntiques joies com El President o La nostra classe.

Agnés Mateus: Mateus ja ha acabat –de moment–, les funcions del seu darrer espectacle, però mereix ser en aquesta llista perquè si no existís, l'hauríem d'inventar. I perquè si l'escena catalana tingués més mateus un altre gall ens cantaria. La performer, que ha treballat amb grans –molt grans–, de l'escena catalana com el col·lectiu General Elèctrica, Roger Bernat o Simona Levi, entre d'altres, va decidir llançar-se a la piscina l'any 2014 i crear, juntament amb l'artista multidisciplinar Quim Tarrida, Hostiando a M. Un dels millors muntatges que hem vist en aquesta ciutat. L'any passat hi van tornar i van parir Rebota rebota y en tu cara explota. El muntatge que la consolida com una de les grans creadores del teatre català. Visca la Mateus!

Aina Clotet: És, i amb raó, un dels grans noms del cinema català. L'hem vist, per exemple, a pel·lícules com Rastres de Sàndal, Barcelona nit d'hivern o Elisa K, i a sèries com Infidels o Gran Nord. Però no és (només) per això que Clotet forma part de la llista. Hi és perquè també és un dels noms a reivindicar de l'escena teatral. Una actriu magnífica que molts vam descobrir a Algo, d'Àlex Mañas, i posteriorment a l'exitosa Germanes, la comèdia de Carol López que es va acabar convertint en una TV movie. López sap molt bé el que es fa i la torna a dirigir a El sistema solar, de Mariana de Althaus, que es podrà veure a finals de mes al Teatre Lliure. Ganes és poc.

Tena Busquets: I del teatre passem a la gestió cultural. Tena Busquets és la directora artística del Festival Sismògraf d'Olot, que enguany arriba a la desena edició. La Tena mereix ser en aquesta llista per moltes raons: Perquè ha convertit el Sismògraf en un dels festivals de carrer més importants del país i en un referent nacional de la dansa contemporània. Perquè ha apostat per la descentralització de les arts i ha demostrat que hi ha vida cultural més enllà de Barcelona. Perquè no té prejudicis, no etiqueta i coneix com ningú el món de la dansa. Bravo, Tena.

Màrcia Cisteró: És una de les cares més habituals de les produccions de La Perla 29. Des d'Incendis, passant per Dansa d'Agost, Cels o Una giornata particolare. La llista és interminable. Més enllà de la Biblioteca, però, Cisteró ha demostrat, i amb escreix, ser una de les millors actrius d'aquest país. Ser molt més que una secundària inqüestionable. Com a mostra, un botó: Moro com a país, dirigida per Albert Arribas al Teatre Nacional. Un monòleg despietat i sense concessions que va brodar i brillar com mai. Ara la podem veure a Sopa de pollastre amb ordi, de Ferran Utzet, a la Biblioteca de Catalunya. Un gran espectacle on torna a fer punts per ser, d'una vegada per totes, la Cisteró.

Sofia Asencio: Perquè el teatre català és molt més que el que veiem, normalment, a la cartellera. Perquè hi ha dones que, tot i no ocupar les portades de la secció de cultura, cal conèixer i aplaudir. Sofia Asencio és ballarina, coreògrafa i una de les fundadores de Societat Doctor Alonso –una altra d'aquestes companyies que si no existís, l'hauríem d'inventar–. Aquí els hi hem vist espectacles tan diversos i magnífics com La naturalesa i el seu tremolor, Club Fernando Pessoa, Introducció a la introducció o la recent Y los huesos hablaron. Experimentació, interrogació, talent a dojo. Si li voleu seguir la pista us haureu de desplaçar: Ara mateix són a Perpinyà i aviat marxaran a Pamplona i després a Tenerife.